Hola!
Et proposem dues preguntes, per si tens ganes d'escriure pel proper número de Nativa. Pots triar-ne una de les dues, les dues, o parlar del que vulguis. Això sí, el text no hauria de tenir més 500-800 caràcters, hauria d'anar signat, i l'hauríem de rebre abans del dimarts 28 a info@indigestio.com.
1.- Suposadament, ens trobem en un moment de debat intens en relació als drets d'autor. Les noves tecnologies han obligat a plantejar una revisió del model de negoci en el món de la música, que també ha afectat a la idea sobre com cal protegir l'activitat intel.lectual del creador. No obstant, simplificant molt, sembla que el debat es limiti als nous riscos per la protecció de drets, les noves possibilitats d'auto-gestió de la propietat intel.lectual, i la revisió del paper de les societats de gestió de drets. Som dels que pensem que la cosa ha d'anar més enllà. La societat inter-connectada també ens impulsa a posar en qüestió l'autoria. Si tots tenim tota la informació, si cada cop més gent pot fer música que potser només sentiran els seu amics, si les composicions poden evolucionar i ser publicades en la seva evolució sense problemes,.... on quedaran les idees d'obra i creació individual? Així que aquesta és la pregunta que et proposem contestar:
Té sentit parlar d'autoria individual?
Et proposem dues preguntes, per si tens ganes d'escriure pel proper número de Nativa. Pots triar-ne una de les dues, les dues, o parlar del que vulguis. Això sí, el text no hauria de tenir més 500-800 caràcters, hauria d'anar signat, i l'hauríem de rebre abans del dimarts 28 a info@indigestio.com.
1.- Suposadament, ens trobem en un moment de debat intens en relació als drets d'autor. Les noves tecnologies han obligat a plantejar una revisió del model de negoci en el món de la música, que també ha afectat a la idea sobre com cal protegir l'activitat intel.lectual del creador. No obstant, simplificant molt, sembla que el debat es limiti als nous riscos per la protecció de drets, les noves possibilitats d'auto-gestió de la propietat intel.lectual, i la revisió del paper de les societats de gestió de drets. Som dels que pensem que la cosa ha d'anar més enllà. La societat inter-connectada també ens impulsa a posar en qüestió l'autoria. Si tots tenim tota la informació, si cada cop més gent pot fer música que potser només sentiran els seu amics, si les composicions poden evolucionar i ser publicades en la seva evolució sense problemes,.... on quedaran les idees d'obra i creació individual? Així que aquesta és la pregunta que et proposem contestar:
Té sentit parlar d'autoria individual?
8 comentaris:
La Pregunta
Per suposat. Una altra cosa és que la major interconnexió entre artistes obri noves vies de creació col·lectiva, però crec que creació artística, bona o dolenta, individual o col·lectiva, és digne d'aquest nom si el creador o creadors així la batejen.
L'autoria col·lectiva tampoc és una cosa recent, i ha aparegut de les formes més diverses en la creació musical, per posar alguns exemples: un melodista i un poeta creen cançons junts, un músic de jazz improvitza sobre el que abans era un número musical que formava part de una pel·lícula u obra de teatre -de per sí altres obres de creació col·lectiva!-, o un compositor crea variacions sobre un tema d'un altre compositor que potser fa segles que ens ha deixat.
Tot son exemples ben diversos de creació col·lectiva, algunes obres creades per diversa gent simultàniament, algunes creades per un/uns individu/s sobre material prèviament existent d'un altre autor, i sabem on estan els límits d'aportació individual de cadascú si ha existit la voluntat de delimitarlos.
Guillermo Martorell Casanovas
músic compositor
Llegué a un pueblecito en la ruta al nacimiento del Ganges (gran ganga gran ganga). Se celebraba un festival religioso cuyo epicentro era un pequeño templo del que provenían sonidos de mantras y sollozos de los devotos confundidos con los ritmos de siete u ocho percusionistas tocando fuera del recinto. Eran de una casta baja. Músicos a los que no les era permitida la entrada. ¿Qué derechos de autoría podían reclamar sobre la música que tocaban si provenía de la divinidad -inconsciente colectivo-? Quizá algún “cazatalentos” de turno se los lleve de gira, les edite un disco y registre sus creaciones sonoras para explotación económica. Pero, ¿les otorgará eso la autoría de la música? La creación individual – concepto para el ejercicio de poder –, en un plano ontológico, no existe. // ioli i mikel. Arnolfini
En el ámbito en el que se plantea la pregunta, sí, pero por desgracia para el autor, ya que su mensaje no habrá obtenido otra respuesta que la indiferencia. El espectador es intérprete, y en función del modo en que exprese su procesamiento del mensaje, emoción, griterío, cánticos en la ducha, o en el bar, o en la calle; estupefacción, horror, comentarios en medios de comunicación, charlas con sus amigos, amantes, conserjes, camareros, e incluso mediante transformación de lo imaginado, o mero plagio por fanatismo, o estupidez, o mediocridad, o talento, habrá devuelto al constructor originario del artefacto cultural, el acuse de recibo de aquello que fue lanzado al maremagnum colectivo para su conocimiento y disfrute.
Otra cosa es que el objetivo sea ver nuestro nombre inscrito en letras de bronce, aun pasados ciento y pico o más de años. Harta estupidez, pues las Parcas ya cortaron hace tiempo el hilo de nuestra existencia, y para entonces yaceremos muertos, y los perros aún aullarán en las noches de luna llena. // Pedro de Cos
"AVÍS
Tota la música enregistrada ha arribat a la fi del seu curs. Tota ha estat consumida, comercialitzada, descarregada, entesa, comparada, samplejada, apresa, reviscuda, jutjada i declarada insuficient.
Desfes-te de totes les formes anteriors de música o manera de fer-la i comença de nou.
Ara és l'any cero."
Així és com l'artista i músic Bill Drummond veu una possible alternativa a la situació actual en el seu treball The 17.
Trencar amb tot i imaginar que un dia et despertes i tota la música produïda i tots el instruments coneguts fins el moment han desaparegut.
Un món sense música.
Saps que havia existit i que és important per tu i la teva civilització. Però l'has d'inventar de nou.
Et pots imaginar com sonaria i com es faria aquesta nova musica?
http://www.the17.org/
Larry Magrinyà
Músic, membre del grup Outsider
Perill: aquest text és meu
Un dia plujós vaig compondre una ranxera. L’he gravat en: cassette, vinil (gens distribuït), cd i fa poc la vaig penjar a la xarxa. Ara la tinc a l’ipot. I sento dir-ho, perquè no és gens emocionant, però mai ningú m’ha discutit l’autoria. Ni els inexistents beneficis.
Si la composició és negoci (fet lícit) aquest procés genera conflicte; però la clau no és l’autoria ni les tecnologies (com ens agrada creure’ns que les noves tecnologies ens fan especials) sinó qui cobra què i com. Diguem-ho clar. Parlem de sistemes de retribució. Aquest text, per exemple. Cap mot és meu, els he heretat però son comunitaris. Només em pertany l’organització de les paraules en frases amb un determinat sentit i valor. Res més. El text, un cop publicat, és un material orfe que es renova amb la lectura dels altres; tota lectura és una apropiació personalitzada d’un text. Déu meu! Us esteu apropiant del meu text! Pirates! Reclamo la implantació d’un pay-per-reed ja!!// David Picó
Flexibilizar la definición en pro del resultado, que al fin y al cabo nunca es del todo conocido y tangible hasta que la “obra” está terminada y se difunde. El artista que durante meses almacena en su cerebro, en su ordenador, o en su estudio el material que considera necesario para llevar a cabo una obra, necesita un entorno flexible para utilizar dicho material que no siempre le pertenece, y una vez terminada su labor, establecer el entorno legal en el que finalmente “parir” su obra. Para ilustrar lo que digo utilizo el símil del músico que asiste con su instrumento a una jam-session; ¿puede un músico proclamar su autoría sobre lo que suena en el escenario de una jam? Y habrá quien responda, “sí, si la sesión se registra en soporte fonográfico”; pues ni siquiera en ese caso me parecería legítimo, el marco legal no debe predominar jamás sobre la creación, que implica libertad en el sentido más amplio. // Vane Blanco.
No crec que les noves peripècies en la creació d’una obra musical puguin posar en dubte l’autoria, doncs aquesta no perd consistència al llarg del procés de difusió, i inclús en el cas de proposar la creació d’una obra musical col.lectiva mitjançant un software (com qui convida a dibuixar alguna cosa en un mural), això beneficiaria al propi creador de la proposta. La prova és precisament la fidelitat dels bootlegs o dels mash-ups al maistream, perquè el seu valor, i per tant el mèrit del seu contingut, és equivalent a la fama dels temes escollits o del músic que interpreta el contingut. Crec que l’autoria, o millor dit, la carrera professional d’un autor segueix sent, ara per ara, la millor publicitat.
Els mash-ups que podem veure al Youtube estan tots firmats! Es un ventall, si volem, d’autories superposades, no anul·lades.
Misaluba inicia un nou projecte en el que musicarem poemes de Carles Hac Mor, en concret del seu llibre Ho vaig fer fer (Cafè Central & Emboscall, 2005), i com a residents de Gràcia Territori Sonor, hem obert una web on es podrà fer un seguiment del procés de creació del repertori: www.misaluba.com/quintetdefusta
LUCAS QUEJIDO
Jo que no soc advocat i per tant no m’interessa plantejar la resposta dels drets d’autor des d’un punt de vista legalista (doncs aquestes alçades de la pel·lícula ja sabem qui fa les lleis i perquè les fa), vull abordar la pregunta com a ciutadà (subjecte dels drets i deures a la comunitat). Jo que no soc artista-creador-generador de drets d’autor clàssic (doncs ja sabem que el dia a dia pot ser una obra d’art i de creació i per tant cada dia podria anar generant drets d’autor) no m’interessa abordar la pregunta des d’allò intangible de la inspiració sinó des d’allò tangible com són els suports on es realitzen i concreten les creacions i pràctiques culturals i artístiques.
I arribats en aquest punt val la pena recordar i tenir present allò de l’excepció cultural i les polítiques de suport i eines de finançament que les acompanyen.
És cert que altres sectors socioeconòmics reben suports i ajuts. I és igualment cert que sota el concepte de cultura i art hi ha una heterogènia fauna d’expressions. Així, no és el mateix escriure poemes amb llapis i paper que fer un llarg metratge amb tota mena de mitjans i pressupost. Però en aquest ampli espectre de béns i pràctiques culturals sempre hi ha una forma o altre de producció. Serien viables les produccions cinematogràfiques a Europa sense el programa Media (entre d’altres)? Al 2008 s’haguessin editat tants discs a Catalunya sense els ajuts a l’edició de registres fonogràfics de l’ICIC? I les mateixes preguntes es podrien formular pel món del llibre, el teatre, la dansa... fins repassar tot el zoo del món de la cultura i les arts. I sense oblidar que de línies d’ajuts n’hi ha per tots els trams de la cadena de valor: des del foment de la creació i experimentació fins als distribuïdors i exhibidors; al suport de companyies, empreses i entitats fins a la subvenció de l’usuari-consumidor-client-públic que participa de la socialització final del procés.
I com que de tangibles va la resposta, acabaré amb preguntes: drets d’autor de qui? de qui te la inspiració, el reconeixement social a una trajectòria de treball, o el que simplement està ben connectat i fa la feina (mediocre sovint) que li manen quan toca legitimar el poder de torn? No són recursos públics, sobretreball captat mitjançant els impostos a la ciutadania, que fan tangibles determinades inspiracions i idees? I per últim, si el procés productiu és en la majoria de casos viable mitjançant els ajuts públics, els drets d’autor tal i com estan dissenyats i s’apliquen, no són una forma de particularitzar béns públics?
Potser aquests arguments poden resultar incòmodes per segons qui. Aneu i pregunteu-li quants diners públics ha rebut i quantes obres ha registrat al seu nom producte d’aquests ajuts. Pregunteu-li si estaria disposat a rebutjar els ajuts públics per de manera honesta registrar creacions tangibles amb els seus recursos. I per últim, el més greu sota la meva òptica de ciutadà, que passa a les administracions públiques alhora de donar ajuts? No haurien de condicionar l’acceptació d’aquests a registrar les produccions que se’n derivessin en domini públic?
Considero que si abordéssim el debat dels drets d’autor des d’aquesta perspectiva es podria dibuixar un escenari on quedaria força ben delimitada els agents de la indústria cultural i la resta: artistes, creadors i ciutadania en general. Quedarien establerts els diferents subjectes defensant els seus interessos en aquest escenari de la lluita de classes al segle XXI. I fruit de les correlacions de força podríem totes i tots establir una més honesta i justa legislació de drets d’autor i propietat intel·lectual on quedés clar què és realment una propietat individual fruit del treball individual (i per tant registrable a nivell particular) i que no. David Franquesa
Publica un comentari a l'entrada